Visconti: 100 anys després, la decadència continua.

El 2 de Novembre del 2006 es va celebrar el centenari del naixement de Luchino Visconti, director de cinema neorealista i pensador italià.
Luchino es va caracteritzar per la seva denúncia incansable de la societat italiana de la postguerra, una societat marcada per la pobresa, la frustració i la desgana vital.
Visconti, juntament amb Vittorio da Sica i Roberto Rossellini van portar al món del cel·luloide aquesta societat.
Les seves pel·lícules presentaven la cara amarga i dura de la societat, en contraposició a la cara amable i edulcorada de les pel·lícules americanes.
Eren altres temps, temps de foscor, on els intel·lectuals creien que tenien el deure moral d’aportar un bri de llum a la societat italiana, una societat que feia masses anys que vivia sota l’ombra de la decadència.
I es que precisament el que volien aquests directors era mostrar la decadència moral de la postguerra, on els interessos personals i les desigualtats feien que els homes es tornessin veritables llops socials, que devoraven al veí per sortir de la misèria.
Seguint la màxima de Hobbes de “ Homo homini lupus”, els neorealistes italians denunciaven aquesta situació, i volien transmetre a la societat aquesta preocupació per la decadència moral que observaven.
Només ens cal visualitzar alguna de les obres mestres que ens ha deixat aquest gran mestre del cinema, com la mítica “La cadutta degli dei – La caiguda dels déus ( 1969 )” on Visconti ens presenta la decadència d’una família alemanya durant el nazisme, on les diferents sensibilitats davant del govern d’Adolf Hitler provoca una veritable catarsi dintre de la família, amb conseqüències nefastes i irrevocables.
Una altre de les indispensables del génere és “Morte a Venezia – Mort en Venécia ( 1971 )" on el director plasma a la perfecció el llibre de títol homòleg de Thomas Mann.
Apart d’aquestes dues, també podem trobar d’altres de gran interés com “ La Terra trema” o “Ossesione”.
Totes elles demostren l’estil de Visconti i el seu gènere, un estil sense complexes alhora de denunciar la cara menys amable de la realitat i un gènere que va marcar tota una generació de cineastes europeus que van començar a enfocar les seves obres amb un prisma crític i de denúncia.
Amb aquest post volia fer el meu petit homenatge a Visconti, un geni que va demostrar que el cinema no només serveix per alienar al poble, sinó que també és una gran arma de denúncia i de crítica.
In memoriam.