Monday, July 2, 2007

Le rouge et le noir


Generalment, quan acabes de llegir un clàssic de la literatura universal, la primera sensació que et genera, és la d’una àmplia vanitat.
Vanitat, per el simple fet de ser receptor d’una part de la cultura literària de la història de la Humanitat.
L’obra en qüestió, et pot agradar més o menys, causar-te indiferència o simplement considerar-la com un entreteniment més per a la teva exercitació intel•lectual.
Però quan et trobes amb un llibre que t’impressiona terriblement, que et causa les reflexions més profundes, i sobretot, quan t’obliga a reflexionar sobre el que realment tens a les mans, es quan realment has arribat a captar l’essència d’aquest llibre, quan realment l’adores i l’admires, i sobretot, és quan et preguntes com és que no l’havies arribat a conèixer abans.
No m’agradaria semblar exagerat, però puc afirmar rotundament, que el Roig i el Negre d’Stendhal, és la novel•la realista que més m’ha captivat des de que tinc ús de raó, i una obra que m’ha absorbit fins a punts inimaginables.
La trama en si del llibre, no té cap secret d’especial, és fàcil de classificar-la en la seva época i estil, i podriem afirmar que altres obres contemporànies tenen uns arguments més elaborats i rebuscats, com per exemple, Eugéne Grandet, La Regenta o Madâme Bovary.
El que realment fa d’especial Le rouge et le noir, es que Stendhal aconsegueix magistralment transmetre l’essència del segle XIX, concretament, el període revolucionari anterior a 1830, i plasma, amb minuciositat, tots els detalls d’aquella societat, donant especial importància a les diferències entre el pensament francès provincià i el pensament francès parisenc.
Apart, Stendhal aconsegueix transmetre amb una certa objectivitat ( objectiu complicat per a un bonapartista convençut ), les lluites de poder entre els ultrareaccionaris absolutistes i els liberals, sense entrar en cap moment en partidismes, i limitant-se només a narrar quines eren les estratègies socials de cadascún per arribar al poder i les seves diferències de pensament.
Malgrat tot això, no m’agradaria només ressaltar l’importància d’aquesta novel•la per el seu contingut històric i social, sinó també lloar l’alt grau de romanticisme que posseeix El Roig i el Negre.
Acostumat al romanticisme pastelós i heroic dels nostres dies, el que més em va sorprendre d’aquesta obra, és la percepció sobre l’amor que té Julien Sorel, el protagonista de l’obra.
L’obra en si està carregada d’un contingut romàntic que, lluny de ser feixuc, es fa evident en cada plana, d’una forma més aviat subtil, i sense caure en l’erotisme.
Stendhal es limita a explicar les introspeccions dels personatges, amb els seus pensaments i les seves contradiccions, i els porta fins els extrems més infinits del pensament humà.
Aquesta és la grandessa de El Roig i el Negre.
Segurament, algu que hagi llegit aquesta obra, podria acusar a Stendhal d’exagerat, i dir que les relacions entre els personatges són completament inverosímils, sobretot si contextualitzem l’época del autor , però crec que afirmar això seria caure en un greu error.

La gràcia de l’obra, no està en les relacions en si, sinó en els monólegs interiors de cadascún dels personatges en els seus afers amorosos, com els viuen, com els senten, en definitiva, de quin material està fet la seva ànima.
Si veiem a Stendhal com un botxí que descuartitza als seus personatges, es quan, al meu parer, entendrem el Roig i el Negre.
Ara podria entrar en tots i cadascún dels seus personatges, definits a la perfecció, o entrar en la trama argumental, una trama calculada a la perfecció per a sorpendre al lector, però tot això us ho deixo per que ho descobriu vosaltres, ja que espero que algun dia tingeu l’oportunitat de fer-vos amb aquest gran llibre.

Saturday, May 19, 2007

Barres de silici gratuïtes

Post ràpid d'avui.

L'altre dia vaig veure aquest video, que pertany a un dels càstings del programa Factor X, que actualment està en la graella televisiva de la cadena Cuatro.
El video tracta d'una dona que està com una campana, que es presenta al càsting, i canta una cançó que podria estar esponsoritzada per la DGT.
Corren rumors de que tot plegat és una estrategia de marketing publicitari del programa, però sincerament, jo crec que aquesta dona està penjada.

Veure per creure.

El més lamentable es que estic convençut que la cançó d'aquesta desequilibrada mental produïrà suculents beneficis a la cadena Cuatro ( veure PSOETV ).

I recordeu: "Ponte el cinturón".

Tuesday, May 15, 2007

Ser solter està de moda


No hi ha dia que pasi, que no em sorprengui per una frikada o una altre.
Aquesta vegada ha sigut l’aparició del Singelringen un anell exclusivament per solters, fruit d’algun publicista amb ganes de fer caixa d'una forma frívola i perversa.
Aquest ítem ( un simple anell de plata, amb un matís de color turquesa ) està pensat per identificar a totes aquelles persones que han optat per ser singles (comunament anomenats solters, però la correcció política d'avui en dia ens diu que la paraula solter té connotacions negatives ¬¬ ) i tot apunta que l’aparició d'aquest objecte, és només la punta del iceberg.

I es que l'augment de les persones solteres a Europa ( aproximadament, l’índex de solters ha crescut un 25% en els últims 10 anys ) ha despertat l’ambició comercial d’empreses i publicistes, que veuen un mercat potencial en l’explotació de productes distintius per aquest sector tan concret de la població.

Probablement, qui ara estigui llegint aquest article, pot arribar a pensar que tot això és una gran xorrada, i que no deixa de ser res més que una frikada.
Però la frikada ja ha venut 125.000 anells a Europa en el que va d'any, i en els pròxims anys es llençarà tota una gamma de productes exclusius per a singles ( de des de mòbils fins a collars per a gossos ), això si, amb el valor afegit de que com és un producte tan "exclusiu", té un increment substancial en relació a un producte similar per a la resta de la població ( entre el 30 i el 40% més car ).

A dia d'avui, ja podem trobar productes d'aquestes característiques, com el famós creuer single, un creuer on l’únic requisit indespensable és ser solter.
Això si, el fet d’estalviar-te nens i vells, té un cost afegit de 300 euros, cost que t’estalviaries si anessis en un creuer normal i corrent i de les mateixes característiques turístiques.

I el pitjor de tot, es que tota aquesta trama comercial amaga un rerefons social, i és la preocupació de la gent per trobar parella en la societat actual, una societat caracteritzada paradoxalment, per la comunicació i la facilitat de conèixer gent nova gràcies a la proliferació de les noves tecnologies.

Espero que tota aquesta moda dels singles, sigui una moda passatgera i marginal, però a mi em fa l’efecte que d’aquí poc, començarem a parlar ja, de fenomen social.

PS: Us deixo els links del Singelringen http://www.es.singelringen.com/ i del creuer single http://www.expocruceros.com/content/view/134/45/ .

Saturday, February 3, 2007

Ahir em vaig adonar d'un fet: no m'agraden les discoteques.I


Ahir em vaig adonar d'un fet: no m'agraden les discoteques.I es que ahir, després de mesos sense anar-hi, vaig acabar a Enfants, una disco de Ciutat Vella on punxen música dance pachanguera.Jo ja recordava Enfants com una disco cutre, tant per el seu pèsim servei de barra com per la clavada que et carden per l'entrada. No obstant, ahir em vaig tornar a enfrontar a aquests vells fantasmes.L'experiencia va ser tal i com recordava, i l'únic que valia la pena de la discoteca era la narcosala, un espai habilitat per a que els pobres toxicomans fumadors com jo, puguem tenir la nostre petita dosis de càncer sense haver de sortir de la discoteca.I com sap tothom i és profecía, els tios sobrehormonats no anem a les discoteques a ballar, primer perqué no en sabem, i segon perqué les danses tribals ja van quedar obsoletes a la prehistória com a métode d'aparellament.No ens enganyem, els homes anem a les discoteques per motius primàris i purament sexuals, i és per això que sempre estem a la barra amb l'escàner activat.El problema arriba quan en un moment donat, s'ens acaba el néctar del cubata i ens veiem obligats a fer quelcom diferent.I es que quan tenim el poder del cubata, és quan ens sentim forts, invencibles. Es quan es produeixen els famosos aixecaments de gots entre els colegues del pal: que bé ens ho passem, joder, que avui follem!Peró quan no tenim beguda, és quan arriben els problemes.Llavors es produeixen escenes lamentables de tios semi borratxos intentant ballar al so de la música amb un nul sentit del ritme i amb només un o dos pasos de ball que anomenarem pas A i pas B. ( Un consisteix a moure els braços com si estiguessis practicant kickboxing i l'altre consisteix en moure les cames com els ninos de l'anunci de pastilles Juanola ).De totes formes, les escenes més patétiques i les quals rebaixen al génere humà a l'altura de l'ameba, és quan portem una karaja del quinze, i és quan ens sentim altament atractius per a les dones.Amb dificultats per vocalitzar i mirar directament als ulls, es produeixen converses súmament idiotes, normalment relaciones amb indirectes sobre el noble art de la copula.Clar que el vestuari d'algunes gates ( dic gates per no dir golfes ) de discoteca, afavoreixen l'atac dels homes-moscardons, fauna que abunda en les discoteques-zulo de Barcelona.Tot això venía per el fet de que no m'agraden les discos ( exceptuant Plataforma, ja que Plata no és una disco, ÉS LA DISCO ) i per denunciar la manca d'oferta d'oci nocturn juvenil a barna a partir de les dues de la nit.

Sunday, November 12, 2006

Visconti: 100 anys després, la decadència continua.



El 2 de Novembre del 2006 es va celebrar el centenari del naixement de Luchino Visconti, director de cinema neorealista i pensador italià.
Luchino es va caracteritzar per la seva denúncia incansable de la societat italiana de la postguerra, una societat marcada per la pobresa, la frustració i la desgana vital.
Visconti, juntament amb Vittorio da Sica i Roberto Rossellini van portar al món del cel·luloide aquesta societat.
Les seves pel·lícules presentaven la cara amarga i dura de la societat, en contraposició a la cara amable i edulcorada de les pel·lícules americanes.
Eren altres temps, temps de foscor, on els intel·lectuals creien que tenien el deure moral d’aportar un bri de llum a la societat italiana, una societat que feia masses anys que vivia sota l’ombra de la decadència.
I es que precisament el que volien aquests directors era mostrar la decadència moral de la postguerra, on els interessos personals i les desigualtats feien que els homes es tornessin veritables llops socials, que devoraven al veí per sortir de la misèria.
Seguint la màxima de Hobbes de “ Homo homini lupus”, els neorealistes italians denunciaven aquesta situació, i volien transmetre a la societat aquesta preocupació per la decadència moral que observaven.
Només ens cal visualitzar alguna de les obres mestres que ens ha deixat aquest gran mestre del cinema, com la mítica “La cadutta degli dei – La caiguda dels déus ( 1969 )” on Visconti ens presenta la decadència d’una família alemanya durant el nazisme, on les diferents sensibilitats davant del govern d’Adolf Hitler provoca una veritable catarsi dintre de la família, amb conseqüències nefastes i irrevocables.
Una altre de les indispensables del génere és “Morte a Venezia – Mort en Venécia ( 1971 )" on el director plasma a la perfecció el llibre de títol homòleg de Thomas Mann.
Apart d’aquestes dues, també podem trobar d’altres de gran interés com “ La Terra trema” o “Ossesione”.
Totes elles demostren l’estil de Visconti i el seu gènere, un estil sense complexes alhora de denunciar la cara menys amable de la realitat i un gènere que va marcar tota una generació de cineastes europeus que van començar a enfocar les seves obres amb un prisma crític i de denúncia.
Amb aquest post volia fer el meu petit homenatge a Visconti, un geni que va demostrar que el cinema no només serveix per alienar al poble, sinó que també és una gran arma de denúncia i de crítica.
In memoriam.

Tuesday, October 3, 2006

12 d'Octubre: Res a celebrar.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usLa diada espanyolista del 12 d’octubre és segurament la festa nacional més controvertida de tots els països europeus.
I es que el fet de commemorar l’efemèride del descobriment d’América, no només comporta que es celebri el inici del imperialisme espanyol, sinó que també significa l’inici d’una de les massacres més dures i cruentes de l’historia: l’extermini dels pobles precolombins.
Els espanyols, cap a finals del segle XV i principis del XVI, es van establir a Sudamerica, iniciant una política colonialista basada en l’extracció de minerals i metalls preciosos, utilitzant als aborígens com a mà d’obra esclava, sense tenir cap tipus de compassió en vers aquells antics pobladors, que van veure com uns estrangers els hi robaven la terra i la llibertat.
Peró els espanyols no només van portar l’esclavitud a les terres americanes, sinó que també van ser els portadors de malalties desconegudes per aquelles terres, com el xarampió, la verola i el tifus.
Entre l’alta mortalitat en els camps forçats de treball i les malalties europees, la població indígena va arribar a descendre entre un 60 i un 90%, depenent de les zones i l’implantació colonial.
Les condicions de vida dels aborígens en l’època colonial, eren tan miserables que inclús es donaven fenòmens psicológics tant sorprenents com l’anomenada “desgana vital”.
Segons les cròniques d’alguns missioners establerts en les colònies, les mares mataven als seus fills al néixer per evitar que ells haguessin de patir una vida tant lamentable i deplorable com la que ells patien sota el domini espanyol.
Malgrat tot, entre 1918 i 1958, l’estat espanyol va decretar que la funesta data del 12 d’Octubre, seria la festa nacional o Dia de la Raza, en honor al inici de l’época daurada del Imperi Espanyol, un imperi aixecat amb la sang i les llàgrimes dels milions d’indígenes que van deixar la vida en les mines d’or i plata del Perú, l’Argentina, Bolívia, Venezuela i Xile.
No obstant, el canvi de mentalitat europea que es va produïr a mitjans del segle XX, després de la caiguda dels régims totalitaristes que es basaven en conceptes racials com a fonaments ideológics, l’Espanya franquista va decidir fer un rentat de cara a la Diada Nacional.
L’any 1958, la denominació del Dia de la Raza va ser canviat per un nom més eufemístic, però que al cap i a la fi significa el mateix: el Dia de la Hispanidad.
El Dia de la Hispanidad, avui en dia, continua sent una festivitat que produeix veritables orgies chauvinistes i mostres d’espanyolitat exacerbada per part dels nostàlgics franquistes i els espanyolistes més rancis, que abanderen amb honor la seva condició d’espanyol i demostren un veritable orgull per l’Espanya més pura i tradicional, l’Espanya de la pandereta, el brau i el catolicisme immobilista.

Monday, July 17, 2006

Bons Propòsits



Bé amics, després d'un temps sense actualitzar el blog, avui us porto unes quantes perles, titulades " Bóns Propósits".










Bons Propòsits
---------------------------------------------------------------
- Armar-nos d'un mànec d'escombra en una mà; d'una tapa d'un cubell d'escombraries a l'altra, enfilar-nos a un cavall de cartró, posar-nos una barba postissa llarga i decidir si som gegants o molins.
- No llençar mai les sabates del nostre fill petit i, quan ja sigui gran, ensenyar-li totes les eines que li han permès arribar fins allà on és.
- Triar qui són els nostres, aquells que estimem de debò, i un cop decidit, mirar de tractar-los almenys tan bé com la gent que ni ens va ni ens ve.
- Agafar tres rellotges de sorra i omplir-los: l'un de cendra dels amors passats; l'altre de mel per allargar l'alegria. I el tercer amb pols de marbre per preparar-nos per a la mort.
- Encendre una espelma i, un cop encesa, deixar que la cera vagi regalimant sobre el plat; recollir la cera del plat i fer una altra espelma. Tornar-la a encendre i deixar que la cera vagi regalimant sobre el plat; amb aquesta cera, fer una tercera espelma i deixar que la cera regalimi sobre el plat, fins així aconseguir la llum eterna.
- Entrar a una esglèsia, fer cua al confessionari, agenollar-nos i quan el mossèn ens pregunti de què ens culpem, explicar-li tots els pecats que no ens hem atrevit a cometre. Com a penitència, resar tres o quatre poemes d'amor.
- Practicar jocs d'extrem risc, per exemple: saltar a la corda amb un collaret de diamants; després saltar a la corda amb un cable d'alta tensió; finalment -més difícil encara- saltar a la corda amb les trenes de la dona que no es deixa estimar.
- No deixar-nos enredar, no confondre superficialitat amb lleugeresa. Recordar que la lleugeresa és l'escuma de les coses profundes, mentre que la superficialitat és l'escorça del no res.