Generalment, quan acabes de llegir un clàssic de la literatura universal, la primera sensació que et genera, és la d’una àmplia vanitat.
Vanitat, per el simple fet de ser receptor d’una part de la cultura literària de la història de la Humanitat.
L’obra en qüestió, et pot agradar més o menys, causar-te indiferència o simplement considerar-la com un entreteniment més per a la teva exercitació intel•lectual.
Però quan et trobes amb un llibre que t’impressiona terriblement, que et causa les reflexions més profundes, i sobretot, quan t’obliga a reflexionar sobre el que realment tens a les mans, es quan realment has arribat a captar l’essència d’aquest llibre, quan realment l’adores i l’admires, i sobretot, és quan et preguntes com és que no l’havies arribat a conèixer abans.
No m’agradaria semblar exagerat, però puc afirmar rotundament, que el Roig i el Negre d’Stendhal, és la novel•la realista que més m’ha captivat des de que tinc ús de raó, i una obra que m’ha absorbit fins a punts inimaginables.
La trama en si del llibre, no té cap secret d’especial, és fàcil de classificar-la en la seva época i estil, i podriem afirmar que altres obres contemporànies tenen uns arguments més elaborats i rebuscats, com per exemple, Eugéne Grandet, La Regenta o Madâme Bovary.
El que realment fa d’especial Le rouge et le noir, es que Stendhal aconsegueix magistralment transmetre l’essència del segle XIX, concretament, el període revolucionari anterior a 1830, i plasma, amb minuciositat, tots els detalls d’aquella societat, donant especial importància a les diferències entre el pensament francès provincià i el pensament francès parisenc.
Apart, Stendhal aconsegueix transmetre amb una certa objectivitat ( objectiu complicat per a un bonapartista convençut ), les lluites de poder entre els ultrareaccionaris absolutistes i els liberals, sense entrar en cap moment en partidismes, i limitant-se només a narrar quines eren les estratègies socials de cadascún per arribar al poder i les seves diferències de pensament.
Malgrat tot això, no m’agradaria només ressaltar l’importància d’aquesta novel•la per el seu contingut històric i social, sinó també lloar l’alt grau de romanticisme que posseeix El Roig i el Negre.
Acostumat al romanticisme pastelós i heroic dels nostres dies, el que més em va sorprendre d’aquesta obra, és la percepció sobre l’amor que té Julien Sorel, el protagonista de l’obra.
L’obra en si està carregada d’un contingut romàntic que, lluny de ser feixuc, es fa evident en cada plana, d’una forma més aviat subtil, i sense caure en l’erotisme.
Stendhal es limita a explicar les introspeccions dels personatges, amb els seus pensaments i les seves contradiccions, i els porta fins els extrems més infinits del pensament humà.
Aquesta és la grandessa de El Roig i el Negre.
Segurament, algu que hagi llegit aquesta obra, podria acusar a Stendhal d’exagerat, i dir que les relacions entre els personatges són completament inverosímils, sobretot si contextualitzem l’época del autor , però crec que afirmar això seria caure en un greu error.
La gràcia de l’obra, no està en les relacions en si, sinó en els monólegs interiors de cadascún dels personatges en els seus afers amorosos, com els viuen, com els senten, en definitiva, de quin material està fet la seva ànima.
Si veiem a Stendhal com un botxí que descuartitza als seus personatges, es quan, al meu parer, entendrem el Roig i el Negre.
Ara podria entrar en tots i cadascún dels seus personatges, definits a la perfecció, o entrar en la trama argumental, una trama calculada a la perfecció per a sorpendre al lector, però tot això us ho deixo per que ho descobriu vosaltres, ja que espero que algun dia tingeu l’oportunitat de fer-vos amb aquest gran llibre.
Vanitat, per el simple fet de ser receptor d’una part de la cultura literària de la història de la Humanitat.
L’obra en qüestió, et pot agradar més o menys, causar-te indiferència o simplement considerar-la com un entreteniment més per a la teva exercitació intel•lectual.
Però quan et trobes amb un llibre que t’impressiona terriblement, que et causa les reflexions més profundes, i sobretot, quan t’obliga a reflexionar sobre el que realment tens a les mans, es quan realment has arribat a captar l’essència d’aquest llibre, quan realment l’adores i l’admires, i sobretot, és quan et preguntes com és que no l’havies arribat a conèixer abans.
No m’agradaria semblar exagerat, però puc afirmar rotundament, que el Roig i el Negre d’Stendhal, és la novel•la realista que més m’ha captivat des de que tinc ús de raó, i una obra que m’ha absorbit fins a punts inimaginables.
La trama en si del llibre, no té cap secret d’especial, és fàcil de classificar-la en la seva época i estil, i podriem afirmar que altres obres contemporànies tenen uns arguments més elaborats i rebuscats, com per exemple, Eugéne Grandet, La Regenta o Madâme Bovary.
El que realment fa d’especial Le rouge et le noir, es que Stendhal aconsegueix magistralment transmetre l’essència del segle XIX, concretament, el període revolucionari anterior a 1830, i plasma, amb minuciositat, tots els detalls d’aquella societat, donant especial importància a les diferències entre el pensament francès provincià i el pensament francès parisenc.
Apart, Stendhal aconsegueix transmetre amb una certa objectivitat ( objectiu complicat per a un bonapartista convençut ), les lluites de poder entre els ultrareaccionaris absolutistes i els liberals, sense entrar en cap moment en partidismes, i limitant-se només a narrar quines eren les estratègies socials de cadascún per arribar al poder i les seves diferències de pensament.
Malgrat tot això, no m’agradaria només ressaltar l’importància d’aquesta novel•la per el seu contingut històric i social, sinó també lloar l’alt grau de romanticisme que posseeix El Roig i el Negre.
Acostumat al romanticisme pastelós i heroic dels nostres dies, el que més em va sorprendre d’aquesta obra, és la percepció sobre l’amor que té Julien Sorel, el protagonista de l’obra.
L’obra en si està carregada d’un contingut romàntic que, lluny de ser feixuc, es fa evident en cada plana, d’una forma més aviat subtil, i sense caure en l’erotisme.
Stendhal es limita a explicar les introspeccions dels personatges, amb els seus pensaments i les seves contradiccions, i els porta fins els extrems més infinits del pensament humà.
Aquesta és la grandessa de El Roig i el Negre.
Segurament, algu que hagi llegit aquesta obra, podria acusar a Stendhal d’exagerat, i dir que les relacions entre els personatges són completament inverosímils, sobretot si contextualitzem l’época del autor , però crec que afirmar això seria caure en un greu error.
La gràcia de l’obra, no està en les relacions en si, sinó en els monólegs interiors de cadascún dels personatges en els seus afers amorosos, com els viuen, com els senten, en definitiva, de quin material està fet la seva ànima.
Si veiem a Stendhal com un botxí que descuartitza als seus personatges, es quan, al meu parer, entendrem el Roig i el Negre.
Ara podria entrar en tots i cadascún dels seus personatges, definits a la perfecció, o entrar en la trama argumental, una trama calculada a la perfecció per a sorpendre al lector, però tot això us ho deixo per que ho descobriu vosaltres, ja que espero que algun dia tingeu l’oportunitat de fer-vos amb aquest gran llibre.
