[LITERATURA] La Muntanya Màgica de Thomas Mann

Bé, amics, avui toca una mica de cultura, i que millor que presentar-vos l’últim llibre que m'he llegit, que curiosament, no es el Kamasutra, sinó La Muntanya Màgica, de Thomas Mann.
Aquest llibre, ambientat a mitjans del segle XX, es una bona síntesis del pensament filosòfic, moral, polític i social de principis del segle passat.
Mann, radiografia a la perfecció la civilització europea de fins aleshores, presentant un seguit de personatges, alguns estereotipats, que fan les delícies dels amants de la novel•la realista i descriptiva.
L’argument del llibre en sí, tracta sobre l’estada del protagonista ( Hans Castorp ), en un sanatori situat en una muntanya, on juntament amb el seu cosí, coneixerà una nova forma de veure la vida, la vida intemporal, aquella que fa que vegis les coses amb perspectiva i sense l’estrès del dia a dia, condicionada per el pas inexorable del temps.
Castorp, en la seva estada, coneixerà els altres plaers de la vida, els plaers immaterials, que són aquells que conforten l’ànima i l’esperit, i que fan descobrir en un mateix el veritable significat de la vida alhora que donen sentit a l’existència pròpia.
En resum, una gran novel•la recomanada a tots aquells que desitgin passar una bona estona, i alhora descobrir que totes aquelles preocupacions diàries, són banalitats davant de l’objectiu final de tota persona: la felicitat.

PS: Va frikis, us repto a aviam si sabeu d'on he tret la foto que he adjuntat al post. ;p

El pla de Bolonya, quina vergonya.

Que el sistema educatiu estigui en crisis, no es cap novetat.
Que els governs canvïn les politiques en matéria d'eduació depenent de com bufi el vent, ja hi estem acostumats.
El que si que sorprén es que ara es dugui a terme un Pla Educatiu a nivell europeu que hipotecarà les pròximes generacions.
Estic parlant, amics, del Pla de Bolonya.
Aquest pla, no té res a veure amb la salsa dels macarrons, encara que els qui l’hagin ideat siguin uns "macarras".

I es que amb el Pla de Bolonya, el Govern Europeu s’ha tirat de la moto.
El Pla de Bolonya, consisteix a grans trets en:

- La creació de dos nivells d’estudis universitaris; el Grau i el Postgrau.

El Grau tindria una durada de 3 a 4 anys, amb l’objectiu de proporcionar "uns coneixements generals i bàsics" per a l'integració de l’estudiant en el món laboral. El Grau et proporciona els títols d'Arquitecte, Enginyer o Llicenciat.
Tot i així, aqui no acaba la broma, i es que per a obtenir el títol, s’haurà de passar un examen final, encara que tinguis totes les assignatures aprovades.
Amb aquest examen final de "revalida", si l’aproves obtens el títol i la possibilitat d’accedir al Postgrau.
Si no aproves l’examen, no obtens ni el títol ni la possibilitat d’accedir al Postgrau.
Amb això s’aconsegueix la desmotivació del alumnat a seguir estudiant i per tant, la reducció de la despesa pública en matèria d’universitats.

I bé, si el Grau ja sembla una broma, el Postgrau es digne dels Pallassos de la Tele.
La idea del Postgrau es la d’un curs d’un o dos anys, en el qual obtens el títol de Master i Doctor.
Tot i així, el cost del Postgrau, es molt superior al del Grau, i només assumible per a una minoria de la societat, amb la qual cosa s’aconsegueix una elitització de l’educació i la posterior perpetuació de les classes socials. En resum, un retrocés en l'igualtat social.

I la cirereta d’aquest Pla se l’enduen ( com no ) les empreses.
I es que un dels punts claus del Pla de Bolonya, es l'intervenció empresarial en els crèdits universitaris, ja que les "pràctiques" valdràn el 50% de la carrera.
Vaja, que les empreses tindràn a la seva disposició mà d'obra gratuïta i amb poques ganes de protestar.

Si bé l’objectiu general del Pla de Bolonya, es la d’equiparar el nivell educacional i universitari espanyol a un nivell europeu, (amb la corresponent homologació de títols), aquest objectiu es veu diluït per la falta de finançament, ja que amb aquest Pla, l’educació superior ( el Postgrau ), passarà a ser assumible per a una minoria.
L'única forma de poder defensar aquest intent d'"europeïtzar" l’educació, es amb un augment del finançament i les beques.
Sinó, passarà el que passa sempre, que les classes benestants sempre tindran més oportunitats que les classes populars.
Albert dixit.

Lucy in the Sky with Diamonds

Avui estic especialment artístic, i he decidit pujar una de les cançons més emblemàtiques dels Beatles, la de "Lucy in the Sky with Diamonds".
Tot i que aparentment es una cançó sense sentit ni lògica, el veritable significat del contingut d’aquesta, la trobareu si llegiu les inicials del títol. ;p
Només vull recordar que la última etapa artística dels Beatles, va estar marcada per el consum d’al•lucinògens i estupefacients, la qual cosa va marcar els continguts d’aquesta etapa musical.
Aquí us deixo la lletra, i al final, teniu el vídeo extret de la pel•lícula “Yellow Submarine”.
Espero que us agradi. :D


Lucy in the Sky with Diamonds

Picture yourself in a boat on a river
With tangerine trees and marmalade skies
Somebody calls you, you answer quite slowly
A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green
Towering over your head
Look for the girl with the sun in her eyes
and she's gone

Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds, ah

Follow her down to a bridge by a fountain
Where rocking horse people eat marshmallow pies
Everyone smiles as you drift past the flowers
that grow so incredibly high

Newspaper taxies appear on the shores
Waiting to take you away
Climb in the back with your head in the clouds
and you're gone

Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds, ah

Picture yourself on a train in a station
With plasticine porters with looking glass ties
Suddenly someone is there at the turnstile
The girl with kaleidoscope eyes

Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds, ah
Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds
Lucy in the sky with diamonds, ah




">

Tot el que m'agrada es il·legal, immoral o...engreixa.

Bè, de fet no, ja que el sexe consentit no s'el pot considerar ni il·legal, ni immoral ( la gent del Opus potser pensa que si ) ni engreixa ( a no ser que es demostrin que els fluïds derivats de la copula siguin perjudicials per a l'organisme ;) ).
I si, avui parlarem de SEXE!
I es que el sexe, es un dels pilars de la vida del home, a vegades menyspreat o ultravalorat, peró volguem o no, continua sent un dels instints primàris que més ens fan gaudir en aquesta vida.
No es gratuït que la paraula SEX sigui la paraula més utilitzada en els buscadors d'Internet, i que el seu consum ( directe o indirecte ) sigui un dels negocis més lucratius d'aquesta societat.
Curiosament, desde fa segles, la societat ha volgut transmetre un seguit de condicionants morals i étics a l'acte sexual ( desde la regulació legal i prohibitiva de la sodomia fins a postular que l'acte sexual només servia per a la reproducció ).
L'intent de banalitzar el sexe, per sort, només va quedar en un intent, ja que actualment i en la societat occidental, tots aquells prejudicis que exisistien fa unes quantes décades, van caient progressivament.
Desprès del retrocés moral en aquest tema que va començar en l'Edat Mitjana, ara tornem a gaudir d'una certa llibertat sexual.
Tot i que alguns temes com l'homosexualitat i la transexualitat encara estàn molt topicalitzats i plens de rebuig per alguns sectors de la societat, opino que es qüestió de temps que s'assoleixi la plena acceptació de la condició sexual de l'individu.
I es que no deixa de ser paradoxal, que quelcom que en l'Edat Antiga era motiu d'orgull i satisfacció, ara sigui motiu de vergonya i estigmatització.
Per sort, cada generació que passa, es un pas endavant per a l'acceptació d'aquestes persones que han optat per una condició sexual diferent a la de la majoria de la població, i es que, la generació dels nostres fills, serà una generació que veurà com a quotidià, el que ara nosaltres veiem com algo bizzarro.
Parelles homosexuals casant-se, fills amb un entorn familiar de 2 pares o 2 mares, un tal Paco que al cap d'uns anys t'el trobes per el carrer i ja no és en Paco sino que es la Júlia...
Un seguit de fets, que a dia d'avui encara es veuen amb recel, peró que espero i confio que en un futur no molt llunyà siguin fets quotidians i totalment acceptats.